Dinastia VI d'Egipte

Dinasties de faraons
a l'antic Egipte

(Entre parèntesis any aproximat
d'inici, sempre aC)
Període predinàstic
Període protodinàstic
Període arcaic
I (3100) - II (2890)
Regne Antic
III (2686) - IV (2613) - V (2498)
VI (2345)
Primer Període Intermedi
VII (2181) - VIII (2173) - IX (2160)
X (2130) - XI (2133) (Només a Tebes)
Regne Mitjà
XI (Tot Egipte)
XII (2040) - XIII (1786) - XIV (1633)
Segon Període Intermedi
XV (1674) - XVI (1684) - XVII (1650)
Regne Nou
XVIII (1567) - XIX (1320) - XX (1200)
Tercer Període Intermedi
XXI (1085) - XXII (945) - XXIII (730)
XXIV (720) - XXV (716) - XXVI (664)
Primer període persa (525)
Baix imperi
XXVIII (404) - XXIX (399) - XXX (380)
Segon període persa (343)
Període hel·lenístic
Alexandre el Gran (332)
Dinastia ptolemaica (323)
Província romana (30)
Conquesta àrab
Conquesta otomana

La dinastia VI és un període històric de l'antic Egipte establert d'acord amb la divisió feta per Manethó, encara en ús.

El pas de la dinastia V a la VI és essencialment un canvi dinàstic, perquè és la filla del darrer faraó la que dona legitimat al nou rei, que és el consort. Encara que les relacions familiars no es coneixen prou bé, és quasi segur que el nou rei no era aliè a la casa reial, i els funcionaris i alts dirigents de la dinastia V segueixen en el seu lloc amb la VI sense cap trencament. Es poden seguir més o menys les traces dinàstiques dels faraons de la dinastia V fins a Khasekhemui, al final de la dinastia II, i el parentesc d'aquest amb faraons encara anteriors sembla força probable. Però, a més a més, s'ha produït un canvi social i econòmic que ha establert les bases del final del Regne Antic d'Egipte.

És a partir de la VI dinastia que s'estableix una successió de pare a fill regular, tot i una possible usurpació. Les dificultats de consolidació i la debilitat dels monarques donen ales als caps locals, que governen els nomós, en què l'herència del càrrec, que ja s'havia començat a practicar, esdevé la norma obligada, i origina el sorgiment de principats territorials que recapten impostos, tenen exèrcits i fan altres funcions arrabassades a poc a poc al govern central del faraó.

Userkare potser fou un usurpador o simplement el regent del fill de Teti II, Pepi I. Aquest va iniciar reformes administratives que no varen aturar la debilitat de la monarquia, i se sap que una de les seves dones i el seu visir van organitzar una conspiració de palau, cosa impensable si el poder del faraó hagués estat fort.

Merenre I no va fer canvis i va morir aviat i es va establir una corregència entre la reina i un governador de nomós, en nom d'un germanastre de 6 anys anomenat Pepi II. Amb aquest monarca, la decadència no es va aturar; la debilitat interior fou compensada sobretot amb expedicions a Núbia; les males collites, la desertització, i altres desastres naturals van ajudar a la decadència.

Durant la VI dinastia el poder del faraó es va anar debilitant progressivament a favor dels poderosos nomarques, que ja no pertanyien a la família reial i el seu càrrec es va convertir en hereditari, creant així dinasties locals en gran part independents de l'autoritat central del faraó.[1] No obstant això, el control de les inundacions del Nil encara era objecte d'obres molt grans, incloent especialment el canal al Llac Meris cap al 2300 aC, que probablement també era la font d'aigua del complex de piràmides de Gizeh segles abans.

Els governadors dels nomós s'enterren en el seu govern i assumeixen la direcció religiosa del nomós. Pepi II va morir amb més de 90 anys, per tant, va governar més de 80 anys (Manethó en diu 94). A la seva mort, els governadors dels nomós no estaven disposats a sotmetre's a un monarca; també els nobles i sacerdots consideraven que podien assolir més poder; es van produir també invasions asiàtiques; el seu probable fill Merenre II fou assassinat i potser un fill seu menor va ser col·locat pels funcionaris com a faraó, però, segons Heròdot, Nitocris o Neitikerti, que seria germana de Merenre II, va invitar els assassins a un banquet i els va fer matar a tots, i llavors va assolir el poder. Fou la darrera de la dinastia.

La llista de faraons és incerta. Manethó només en dona cinc noms. El papir de Torí en dona 8. Els experts consideren que la dinastia va durar més de 150 anys (2250-2100 aC), potser fins a 180, encara que quasi la meitat d'aquesta xifra ja se l'emporta Pepi II. Teti II i Pepi I també van tenir regnats relativament llargs, d'uns 30 i 50 anys. La resta en foren curts, probablement la majoria només d'1 o 2 anys.

Els faraons foren:

Manethó no esmenta ni Userkare ni els dos successors efímers de Pepi II. Els egipcis no feien servir cap indicació o nombre ordinal quan un nom es repetia i, per tant, parlar de Teti II o Pepi I no és del tot correcte, i s'ha d'entendre com una forma de classificació.

  1. Breasted, James Henry. A History of the Ancient Egyptian (en anglès). New York: Charles Scribner’s Sons, 1923, p. 117-118. 

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search